La planificació estratègica ha estat una bona eina per a la gestió de les ciutats. Tot i que els seus resultats hagin estat molt diversos. En general, aquelles ciutats que han usat la planificació estratègica per fer opcions de futur diferenciades i que han creat un bon marc per a la presa de decisions han definit un horitzó de futur més clar per als agents interns i externs a la ciutat. La planificació estratègica no ha servit on ha estat un inventari de tòpics per acontentar tothom. La visió global del món i de la pròpia localitat és un element essencial per a optar estratègicament. Si els participants en un pla estratègic no assoleixen l'exercici de mirar més enllà de l'arbre que tenen davant de casa, difícilment entraran en el procés de construcció del consens entorn de poques idees però potents. La planificació estratègica ha estat bona també per articular la participació de la societat civil. La incorporació d'agents molt diversos en una reflexió de futur és molt bona per a la vida política local. Aconseguir que moltes persones que viuen en una ciutat i tenen experiències professionals molt interessants intervinguin en els debats de futur i aportin punts de vista diferents als tòpics de la dinàmica política és refrescant. Allò on el pla estratègic s'ha confós amb l'Ajuntament o amb el programa electoral difícilment ha servit per vertebrar les persones, les entitats i les empreses al darrera de poques opcions seleccionades per la seva capacitat de diferenciar competitivament la seva ciutat. Finalment, la planificació estratègica allà on ha estat profitosa ha creat un terreny de joc compartit, al voltant de poques idees clau, en les quals els diferents partits locals han trobat encara molt joc per a la legítima disputa política sense haver de deixar de compartir el que s'entén com uns factors clau d'èxit per al futur de la ciutat. Quan la planificació estratègica s'ha iniciat sense convicció o mancada de lideratge institucional, quan els alcaldes no l'han creguda o els regidors només han mostrat fet de peus perque algú que no fossin ells tractessin temes del seu àmbit, aleshores la planificació estratègica o ha generat conflicte o ha aixecat unes expectatives que ningú ha estat capaç de recollir.

Algunes ciutats han acabat curiosament la seva planificació estratègica a l'inici, és a dir després del darrer consell general i amb l'edició dels seus objectius estratègics. La planificació estratègica no és un exercici literari, és portar a la pràctica un conjunt d'actuacions d'agents públics i privats coordinades per uns objectius, pocs, comuns. No fer el seguiment del pla estratègic és matar aquest procediment. Oblidar el pla estratègic és ferir seriosament la credibilitat de noves reflexions de futur.

En aquests moments però hom té la sensació que la metodologia de la planificació estratègica grinyola. Però no grinyola pel cantó estratègic, sinó pel cantó planificació. Els entorns en que es mouen les ciutats són tan globals i tan canviants que es fa difícil planificar a un temps mitjà o llarg. Les oportunitats emergents i la percepció d'amenaces són tantes que maregen. En aquest sentit les ciutats requereixen més que mai d'una funció estratègica. D'algún organisme que, senzillament, fagi la funció de vigilància tecnològica per a la ciutat i que detecti amb sentit de l'anticipació les oportunitats rellevants. Algú que tenint ben clar un horitzó estratègic de futur vetlli per aprofitar les oportunitats emergents interessants i les sàpiga incloure en l'agenda d'uns decisors sempre distorsionada per la gestió urgent de la quotidianitat. Aquesta funció és fonamental que es realitzi en un clima de col.laboració públic-privat que permeti optimitzar les operacions per aprofitar aquestes oportunitats estratègiques emergents. Més enllà de mantenir els canals de la participació cal una operació que contempli com aquesta funció de direcció estratègica es desenvolupa. Crec, sincerament, interessant poder desenvolupar aquesta funció amb una forta participació institucional però mantenint una forta participació d'agents econòmics i socials fòra de la dinàmica estrictament política. És per tot això que parlar cada cop més de direcció estratègica més que de planificació estratègica no és un recurs retòric, sinó el reflex d'una necessitat d'introduir flexibilitat i adaptar-se al s processos canviants sense perdre el nord. La planificació estratègica ha parlat molt del què s'ha de fer, ara la direcció estratègica ha de parlar també de com s'han de fer les coses en una ciutat. En el com hi ha d'haver la clau d'aprofitar millor les oportunitats estratègiques i trobar solucions als problemes que es plantegen.